Lluís Mijoler. Diputat de Comuns al Parlament de Catalunya
Claudio Carmona. Tinent d’Alcalde de Cornellà de Llobregat (Comuns)
Aquest estiu ens està tornant a recordar amb duresa que el canvi climàtic no és una amenaça llunyana. Catalunya ha registrat l’inici d’estiu més càlid des de 1950, després de viure també la primavera més càlida des que hi ha registres, mentre el conjunt de l’Estat pateix greus incendis forestals. El Baix Llobregat tampoc n’ha quedat al marge: al juliol, un incendi a Gavà va obligar a confinar unes 6.000 persones de Gavà, Sant Climent i Viladecans, i pocs dies després un altre foc a Cervelló va cremar unes 16 hectàrees.
Cap episodi concret es pot atribuir per si sol al canvi climàtic, però la tendència és inequívoca: l’escalfament global augmenta les temperatures extremes i afavoreix condicions més propícies per als grans incendis. En tot cas, és evident que reduir dràsticament les emissions de gasos d’efecte hivernacle és un dels grans reptes del nostre temps.
A Catalunya, la Prospectiva Energètica de Catalunya 2050 (PROENCAT) dibuixa el camí: reduir el consum, electrificar bona part dels usos que avui depenen dels combustibles fòssils i avançar cap a un sistema energètic 100% renovable i autòcton. Això implica arribar a prop de 62.000 MW de potència renovable instal·lada l’any 2050.
I si volem fer-ho, cal decidir on i com produïm aquesta energia. Aquesta és la funció del Pla Territorial d’Energies Renovables, el “famós” PLATER. El seu objectiu és ordenar territorialment el desplegament de l’eòlica terrestre i la fotovoltaica. Per tant, una eina necessària i, alhora, millorable, que genera dubtes o neguits. Per això, aportem algunes dades, preguntes i reflexions, des d’una perspectiva metropolitana i baixllobregatina.
La prioritat ha de ser inequívoca: cobertes, aparcaments, polígons, infraestructures i sòls ja artificialitzats. Però hem de ser honestos: només amb aquests espais no n’hi haurà prou. La planificació estima uns 14.000 MW de potencial en edificis i espais artificialitzats davant dels aproximadament 62.000 MW necessaris.
Podem fer tota la transició només amb plaques a les teulades? No. Hem d’aprofitar-les al màxim, però una part de les renovables haurà d’ocupar inevitablement sòl. Hem de consumir menys energia i ser molt més eficients, però difícilment podem plantejar com a projecte de futur renunciar al benestar, la mobilitat o els serveis que necessiten energia. Tampoc podem continuar depenent indefinidament d’uns combustibles fòssils finits, que importem, ens exposen a la volatilitat internacional i són els principals responsables de l’escalfament global.
El PLATER servirà, doncs, per posar renovables a tot arreu i destruir espais naturals o agrícoles? No. Precisament ha de servir per ordenar on es poden instal·lar i on no, prioritzant els espais de menor impacte. Que un espai aparegui cartografiat com a apte o prioritari no significa que s’hagi d’ocupar: el Pla identifica més superfície disponible de la que realment serà necessària per disposar d’alternatives i poder escollir les millors ubicacions. De fet, l’ocupació efectiva de sòl no artificialitzat prevista per assolir els objectius renovables se situa al voltant de l’1,2% del territori de Catalunya.
Aquesta ordenació també té la seva rellevància al Baix Llobregat. Som una comarca que sempre ha estat generosa amb el conjunt del país: aeroport, port, autopistes, ferrocarrils, infraestructures hídriques i grans zones industrials conviuen amb ciutats molt denses. Els espais naturals i agrícoles que encara conservem —com el Parc Agrari— no són espais sobrants: son infraestructures verdes que hem de protegir.
Per això, hem de compensar la menor disponibilitat de sòl amb molta més ambició sobre les superfícies ja transformades. El PLATER assigna al Baix Llobregat 1.089,8 MW fotovoltaics i 56,2 MW eòlics, la immensa majoria instal·lacions fotovoltaiques sobre edificis i espais artificialitzats.
A l’àmbit metropolità ja tenim exemples del camí. Bona part d’aquesta empenta l’ha liderada fins ara l’Àrea Metropolitana de Barcelona, també amb el suport de la Diputació de Barcelona, i de municipis compromesos. Al Prat de Llobregat, s’ha posat en marxa una pèrgola fotovoltaica de més d’1 MW de potència que abastirà les estacions de tractament d’aigua i la comunitat ciutadana d’energia del municipi. Alhora que farà la funció de refugi climàtic, estalvia prop de 600.000 euros anuals i evita l’emissió d’1,1 milions de quilos de CO₂. És un projecte encabit en un ambiciós pla que ja ha instal·lat plaques a una vintena d’equipaments municipals com escoles, centres esportius o centres cívics. Aquest model d’implicació col·lectiva ha arribat també a la societat civil: al Prat, dues parròquies han cedit les cobertes dels seus temples perquè l’Ajuntament hi instal·li plaques fotovoltaiques dins la comunitat energètica local, compartint l’electricitat generada amb el veïnat i destinant-ne una part a atendre llars en situació de pobresa energètica.
A Sant Boi ja estan en marxa les obres de la gran pèrgola fotovoltaica de l’aparcament de l’Alcampo, amb 7.055 panells previstos i una producció equivalent al consum d’unes 1.200 llars. A Cornellà hem avançat amb instal·lacions recents com les del Pavelló Sant Ildefons o l’Escola Martinet.
Ara cal convertir aquestes experiències en una aposta de país que porti la transició energètica als polígons industrials, les llars i els equipaments públics. I el món local no ho pot fer sol: necessitem instruments de gestió i finançament i fórmules de col·laboració publicoprivada que mobilitzin inversió a canvi d’aprofitament energètic local i retorn per al territori.
A Cornellà tenim un exemple del salt d’escala que podem fer: el projecte fotovoltaic de la coberta del Dipòsit Municipal de Vehicles, amb 800 panells, 464 kWp de potència i una producció estimada de 624 MWh anuals. És un dels projectes de grans cobertes i pèrgoles que l’AMB ha presentat a la segona convocatòria d’ajuts de l’IDAE per a projectes innovadors d’energies renovables i emmagatzematge.
I el PLATER imposarà qualsevol projecte als ajuntaments? No ha de ser així. El Pla defineix el mapa de possibilitats, defineix zones aptes, no aptes i prioritàries per a arribar als objectius de generació, però també reconeix des de la seva fase preliminar la possibilitat de participació territorial. Els municipis han de participar en la construcció del mapa energètic, proposant ajustos, alternatives i ubicacions, però això tampoc pot significar un dret de veto que permeti bloquejar els objectius del conjunt del país.
Precisament per millorar aquesta planificació, el Govern, la Federació de Municipis i l’Associació Catalana de Municipis han acordat una segona exposició pública del PLATER. És una bona decisió: necessitem una visió de conjunt de país construïda també des del coneixement local.
Al Baix Llobregat hem de defensar una idea senzilla: sí al PLATER i sí a millorar-lo. Sí a accelerar la transició energètica, sí a aprofitar primer cada metre quadrat ja artificialitzat i sí a protegir els espais agrícoles i naturals que tant ens ha costat conservar a la nostra comarca. Però protegir el territori no significa deixar-lo al marge de la transició. També podem explorar fórmules innovadores, com l’agrovoltaica, sempre que la producció agrària continuï sent prioritària. De fet, a Viladecans la UPC ja està experimentant amb una planta que combina cultius d’horta i producció fotovoltaica, amb resultats inicials que no mostren grans diferències en els cultius d’estiu. Una experiència que pot ser interessant estendre, no per substituir l’activitat agrícola, sinó per comprovar si en determinats espais pot contribuir a fer-la més resilient, generar ingressos complementaris per a la pagesia i produir energia renovable.
I millorar el PLATER també significa introduir garanties clares per al conjunt del país. Si aconseguim generar més energia de la prevista sobre cobertes i sòls artificialitzats, aquesta potència addicional ha de servir, sempre que sigui possible, per reduir la pressió sobre sòls no artificialitzats. És la lògica d’una regla de substitució que incentivi fer les coses millor. Necessitem també transparència de les dades, seguiment i auditoria pública, i que els territoris que assumeixin una major càrrega d’infraestructures energètiques rebin un retorn social proporcional. Perquè la neutralitat climàtica exigeix produir energia renovable pròpia, però també planificar-la amb justícia territorial. La transició no es pot ajornar: el que hem de decidir, entre tots i des del territori, és com la fem.
