El Baix Llobregat és la tercera comarca més poblada de Catalunya, més de 857.000 persones i un 10,5% de la població de la població de tota Catalunya.
El Baix Llobregat, però, no és homogeni, ni està prop de ser-ho, quant a geografia, demografia, o nivell socioeconòmic. Tenim mar i muntanya, municipis que amb prou feines arriben als 2.000 habitants i d’altres prop dels 100.000. També tenim municipis amb la renda per càpita més alta de Catalunya, però a la vegada, tenim municipis amb àmplies desigualtats, per pobles i per barris.
El que comparteixen tots i totes les baixllobregatines és la manca d’inversió per part de la Generalitat i manca de voluntat per demanar els serveis i els drets que la població es mereix, per part dels seus governs municipals.
El Baix Llobregat és un dels epicentres del caos de Rodalies, dues de les línies que donen servei estan entre les més castigades són l’R1 i R2, concentren al voltant del 3% de les incidències cadascuna.
En aquest context, l’R2 és de les línies més utilitzades de l’àrea metropolitana, ja que connecta Castelldefels, Gavà, Viladecans o el Prat de Llobregat amb Barcelona. Molins de Rei, Sant Feliu de Llobregat, Sant Joan Despí i Cornellà de Llobregat són també els altres municipis que han sofert l’impacte dels problemes diaris en les línies de Rodalies amb el seu pas de l’R1.
Al Baix Llobregat, una comarca on el tren és el principal mitjà de transport per a milers de treballadors, treballadores i estudiants que es desplacen diàriament cap a la capital catalana. Els retards o avaries afecten milers de persones.
L’alternativa per carretera del transport públic interurbà no està molt millor, un cas paradigmàtic és la línia d’autobusos que connecta Manresa amb Barcelona i que dona servei a molts municipis del Baix Llobregat, i per dir-ho ras i curt, és un desastre gestionat per l’empresa Monbus, amb la connivència de la Generalitat, que després d’anys de sofriment de la població amb el mal servei i les males arts de Monbus li va fer una licitació a la seva mida perquè tornés a guanyar. El nou contracte ha començat el 2026 i el desastre ja està servit.
El mercat del lloguer al Baix Llobregat està sotmès a una forta pressió creixent. En els darrers anys, diversos municipis de la comarca han registrat increments inassumibles en el preu del lloguer, impulsats per l’augment de la demanda residencial i la proximitat amb Barcelona. Alguns municipis del Baix també pateixen la turistificació amb habitatges destinats a places vacacionals i no a garantir l’accés a un sostre de la població.
Preocupa veure com el Baix Llobregat, considerat tradicionalment la comarca més obrera de Catalunya, nucli receptor de la migració interior durant les dècades de 1960 i 1970 i capdavanter en les lluites obreres, s’ha deixat anar, ara registra prop d’un 8% en taxa d’atur, però el que és pitjor és que degut a l’augment de preus de l’energia, els aliments, el lloguer i hipoteques, ni tan sols les persones que tenen un treball arriben a final de mes.
.Al llibre Baix Llobregat: el cinturó roig de Barcelona el periodista Manuel Campo Vidal, explicava al seu article Ecos del Baix Llobregat, de Madrid a París que un general durant els convulsos anys 70, havia afirmat al Ministeri de l’Interior espanyol: “Espanya té dos problemes: ETA i Cornellà”. Contrasta aquesta preocupació governamental i lluita obrera amb la passivitat política de molts governs locals del Baix Llobregat, la majoria en mans del PSC. Això explica perquè l’antic cinturó roig ha passat a ser rosa.
Tampoc la sanitat s’escapa d’aquesta degradació constant dels serveis públics i la situació social, la Regió Sanitària Metropolitana Sud en la que s’inclou el Baix Llobregat pateix una manca crònica de professionals del sector sanitari, amb treballs precaris i condicions laborals inacceptables, fruit d’un model privatitzador. El Nord del Baix Llobregat pateix, a més a més, una desconnexió de l’atenció sanitària i els recursos d’acord amb la seva població de referència El tancament dels CAP a les 20:00, caps de setmana i festius i sense serveis d’urgències en molts municipis, tensiona de manera important els pocs centres d’atenció primària oberts 24 h i també les urgències hospitalàries. Aquestes mesures van tenir el seu origen el 2012, durant el govern de CiU i Artur Mas, però cap govern l’ha volgut revertir, ni amb Junts, ni amb ERC ni tampoc ara el PSC amb la Consellera de Salut Olga Pané, obertament contrària a la sanitat pública.
Atur, degradació de les condicions laborals, privatització del sistema sanitari i serveis públics, risc de pobresa, segregació escolar, urbanitzacions amb dèficits urbanístics, problemes amb el servei públic de transport, desigualtat, manca d’habitatge digne i assequible, manca d’infraestructures, etc., per resoldre aquests problemes cal multitud de propostes, inabastables en aquest curt espai, però cal que esmentem les línies generals:
– Descentralització administrativa. Els municipis hem de començar a demanar delegació de competències per tal de recuperar la sobirania ciutadana, la capacitat de decidir i al mateix torn descongestionar àrees ja prou massificades amb la seva població de referència.
– Els ajuntaments ens hem d’implicar en la gestió dels centres d’atenció primària. Titularitat 100% pública, gestió 100% pública i participada pels ajuntaments.
– Fer força per tal de solucionar els problemes de les urbanitzacions amb dèficits urbanístics. Es requereixen solucions, intel·ligents i també cal finançament.
– Transport públic, de qualitat a un preu assequible per totes aquelles qüestions que no es puguin descentralitzar.
– Realitzar programes de retenció de persones treballadores al nostre municipi. Hem de tenir capacitat d’autocontenció de força laboral.
– Esprémer al màxim les capacitats en matèria d’habitatge que tenim els municipis: cessió de sòl públic per habitatge de lloguer assequible i social; subvencions a la rehabilitació; mobilització de pisos buits de grans tenidors mitjançant inspeccions i recàrrec de l’IBI; facilitar que es posin a disposició de lloguer assequible els habitatges buits de petits tenidors; prohibició dels pisos turístics; inspeccions contra l’infrahabitatge o els falsos lloguers de temporada.
En definitiva, el Baix Llobregat ha de tornar a ser el cinturó vermell de Catalunya, aquella força obrera que feia tremolar els poderosos, i per això necessiten governs locals valents i transformadors, governs amb gent preparada que lluiti per un canvi real en favor de les persones. El 2027 tenim l’oportunitat del canvi, no la desaprofitem.
