Domingo Alonso recorre els més de 3.000 quilòmetres del HexaTrek per recaptar fons per a dues causes solidàries dins el projecte ‘Sonrisas sin fronteras’
VILADECANS.- Domingo Alonso ha iniciat una travessia monumental. El viladecanenc fa a peu els més de 3.000 quilòmetres del HexaTrek, la ruta de gran recorregut més llarga i exigent de França, que creua els principals massissos muntanyosos del país veí. Amb aquesta gesta, Alonso es converteix en el primer espanyol a afrontar íntegrament aquest repte colossal de ressonància internacional. No obstant això, la vertadera força que empeny les seves passes no és únicament esportiva, sinó profundament solidària. A través de la iniciativa ‘Sonrisas sin Fronteras’, l’esportista local busca transformar cada quilòmetre completat en ajuda directa per a dues grans causes humanitàries. D’una banda, la campanya recapta fons per a la Fundación Juegaterapia, recolzant la investigació i la humanització de la vida dels infants que lluiten contra el càncer hospitalitzats. De l’altra, dona suport a l’associació ‘Una Cima, Una Sonrisa’, garantint l’alimentació i l’escolarització diària de seixanta infants a la falda del Kilimanjaro. Amb la travessia ja en marxa, el veí del Baix Llobregat comparteix el seu viatge etapa a etapa per sensibilitzar la ciutadania i mobilitzar donacions en una aventura on la resistència física s’alia amb l’esperança. La travessia la va començar el 7 de juny i espera finalitzar-la a principis d’octubre.
En quin moment decideixes embarcar-te en la HexaTrek i per què vas triar aquesta ruta de més de 3.000 quilòmetres a través de França?
La decisió d’embarcar-me en la HexaTrek neix d’una necessitat personal de sortir de la meva zona de confort i convertir una aventura esportiva en alguna cosa que tingués un propòsit. No volia simplement fer una gran ruta i acumular quilòmetres; volia que cada pas servís per a alguna cosa més. Vaig triar la HexaTrek perquè les seves més de 3.000 quilòmetres travessant França representen un autèntic desafiament: muntanya, desnivell, diferents terrenys i, sobretot, molts dies caminant i vivint amb l’imprescindible. És una ruta que et posa a prova física i mentalment.
Ets el primer espanyol a afrontar la HexaTrek completa. Què suposa per a tu portar aquest segell de representació al llarg de tot el recorregut?
Per a mi suposa una satisfacció i, al mateix temps, una enorme motivació. Ser el primer espanyol a afrontar la HexaTrek completa fa que cada quilòmetre tingui un significat especial, però no el visc com una competició ni com una qüestió de protagonisme. I també suposa demostrar que mai és tard per a afrontar grans reptes. Tinc 51 anys i crec que això és part del missatge: mentre tinguis il·lusió, ganes i un motiu, sempre pots posar-te una motxilla a l’esquena i començar a caminar. Si a més aquests passos poden ajudar a altres persones, llavors l’esforç mereix encara més la pena.
El projecte ‘Sonrisas sin fronteras’ vincula el teu esforç físic amb una labor social. Com sorgeix aquesta aliança i què significa per a tu donar aquest sentit a cada quilòmetre?
‘Sonrisas sin fronteras’ neix de la idea que un repte personal pot convertir-se en una oportunitat per a ajudar als altres. Per a mi no tenia sentit recórrer milers de quilòmetres únicament per satisfacció personal. Volia que tot aquest esforç tingués un propòsit i pogués arribar una mica més lluny. Per a mi, aquest és el veritable significat del repte: que cada pas tingui un motiu, que cada quilòmetre pugui dibuixar un somriure i que una aventura personal pugui convertir-se en una cosa col·lectiva.
Una de les organitzacions beneficiàries és la Fundació Juegaterapia. De quina manera impactaran els fons recaptats en els nens que lluiten contra el càncer?
Per a mi és especialment important que durant un tractament tan dur com el càncer, la malaltia no hauria d’ocupar absolutament tot l’espai en la vida d’un nen. El joc, la companyia i poder mantenir moments de normalitat també formen part de la recuperació emocional. Per això, cada aportació té un significat. Pot ajudar al fet que un nen pugui continuar jugant, somrient i sentint-se nen en un moment especialment difícil. Jo poso els quilòmetres, les hores, l’esforç i el sacrifici; els qui col·laboren posen el seu granet de sorra perquè tot això es transformi en ajuda real.
L’altra part de la recaptació va destinada a ‘Una cima, Una sonrisa’. Com és el treball que realitzen amb els seixanta nens als peus del Kilimanjaro?
‘Una cima, Una sonrisa’ treballa amb seixanta nens a Tanzània, als peus del Kilimanjaro, amb un objectiu molt clar: donar-los una oportunitat de futur a través de l’educació i cobrir també necessitats bàsiques que per a nosaltres moltes vegades donem per fetes. El projecte no es limita únicament a escolaritzar als nens. Cerca proporcionar-los alimentació i un entorn on puguin créixer, aprendre i desenvolupar-se amb unes condicions dignes. I per a mi això té un valor enorme, perquè l’educació és probablement una de les eines més poderoses per a trencar el cercle de la pobresa. Jo estic caminant per a arribar a un destí; ells necessiten una oportunitat per a poder triar el seu propi camí. I això és el que fa que aquest repte tingui sentit.
Recórrer distàncies tan extremes exigeix una gran preparació. Com et vas preparar per a aquest desafiament i com gestiones els moments de major desgast o solitud?
La preparació ha estat, sobretot, constància i experiència acumulada a la muntanya. Sabia que per a afrontar més de 3.000 quilòmetres no servia de res estar preparat únicament per a un dia dur; calia preparar el cos i, sobretot, el cap per a aixecar-se l’endemà i tornar a caminar. La pròpia HexaTrek és part d’aquest entrenament. Hi ha dies de 30 o 40 quilòmetres, grans desnivells, calor, falta d’aigua, terrenys tècnics i moments en els quals el cos et demana parar. Aquí és on entra el cap. Aprens a no pensar en els quilòmetres que queden, sinó en el següent pas, en el següent poble o en el següent objectiu. I la solitud també forma part del viatge. Hi ha moments en els quals trobes a faltar a la teva gent, casa teva i la teva vida normal. Però he après a conviure amb ella i a gaudir també d’aquests moments d’introspecció. A més, el camí et regala alguna cosa que no esperava trobar en tanta quantitat: persones. He conegut gent increïble de molts països i alguns han acabat convertint-se en companys i amics.
Com estàs organitzant el dia a dia en la ruta quant a avituallament, descans i condicions meteorològiques?
El dia a dia en la HexaTrek es basa molt en la planificació, però també a saber improvisar. Una ruta de més de 3.000 quilòmetres no et permet tenir-ho tot controlat, perquè la muntanya i el temps sempre tenen l’última paraula. Intento adaptar cada jornada a les condicions meteorològiques. Amb la calor, per exemple, he hagut de començar a caminar molt primerenc, aprofitar les primeres hores del dia. L’aigua s’ha convertit en un dels factors més importants: hi ha etapes en les quals escasseja i toca planificar molt bé on puc carregar i quan necessito portar. Quant a l’alimentació, vaig reposant menjar als pobles que trobo durant el recorregut, intentant mantenir sempre un marge per a no quedar-me sense provisions. I el descans és fonamental. No es tracta de fer molts quilòmetres un dia i acabar completament destrossat, sinó de trobar un ritme que permeti aixecar-se l’endemà i tornar a caminar. També hi ha dies en què toca canviar els plans. Una tempesta, la calor extrema, un incendi, la falta d’aigua o simplement no trobar un lloc adequat per a dormir poden modificar completament una etapa.
Quina resposta estàs rebent dels teus veïns de Viladecans i de la gent que segueix la teva travessia dia a dia a través d’internet?
Segurament jo no sé arribar a la gent a través de les xarxes socials, no soc molt de vídeos o saber treure partit a les xarxes. Actualment, la major part de la recaptació ve de família i amics, és per això utilitzar els vostres mitjans per a ser un altaveu molt major i arribar al màxim de gent.
Per als lectors que vulguin sumar-se al projecte, de quina manera poden realitzar les seves donacions o fer costat a Somriures sense Fronteres?
A través d’Instagram bicicleandoporelmundo_por_el_mundo o en el meu granet de sorra, ‘Sonrisas sin fornteras’.
Quan completis l’últim quilòmetre de la HexaTrek i miris enrere, quin és el missatge principal que t’agradaria que perdurés d’aquesta aventura?
Quan arribi a l’últim quilòmetre de la HexaTrek i miri enrere, m’agradaria que quedés un missatge molt clar: cap repte té sentit si es queda únicament en un mateix. Durant aquests mesos he descobert que el veritable valor del camí està en les persones: les que he conegut, les que han caminat amb mi i, sobretot, les que des de casa han seguit cada etapa, m’han animat i han ajudat a difondre el projecte. Si alguna cosa vull que perduri de Somriures Sense Fronteres és precisament aquesta idea: que sempre podem fer alguna cosa pels altres. No fa falta recórrer 3.000 quilòmetres. Cadascun pot aportar des d’on està.
FOTOS: DOMINGO ALONSO
