Gisela Navarro
Diputada del PSC al Parlament
Hi ha una preocupació que ens acompanya cada dia des de fa massa temps, en les converses familiars, als bars i fins i tot als grups de WhatsApp: quan deixarà de ser un problema haver de preocupar-se per l’habitatge?
No és una pregunta menor. Probablement, avui, és una de les preguntes que més importen. Importa al jove de Viladecans que treballa, cobra un sou i continua vivint amb els seus pares perquè un pis s’endú una part massa gran de la seva nòmina. Importa a la parella de Sant Boi que vol tenir un fill, però abans necessita trobar una casa que pugui pagar. Importa a qui viu a Cornellà, a Gavà, al Prat o a Castelldefels i descobreix que comprar un habitatge sembla requerir dues coses que no sempre van juntes: tenir un bon sou i haver començat a estalviar fa vint anys.
I per això és una bona notícia que el Govern de Pedro Sánchez i el Govern de Salvador Illa hagin decidit posar l’habitatge al centre de les seves polítiques.
El president Illa ho ha definit aquests dies com una “missió de país”. I el Govern d’Espanya també ha situat l’habitatge entre les seves grans prioritats. No perquè de sobte hàgim descobert que la gent necessita un lloc on viure, sinó perquè potser hem trigat massa a aplicar mesures contundents per abordar alguns dels problemes que arrosseguem des de fa anys.
I la solució no cap en un titular. Com sempre, la solució és un conjunt de propostes. Cal desplegar amb valentia moltes eines si volem tocar la tecla que ens permeti avançar cap a una solució.
Al Baix Llobregat sabem perfectament de què parlem. Els nostres municipis han hagut de desplegar, sols i com han pogut, polítiques d’habitatge social. Ho han fet, a més, sense el suport ni l’acompanyament dels anteriors governs de la Generalitat.
És la paradoxa dels nostres temps: pots tenir feina i un sou digne i, malgrat això, no poder accedir a un habitatge. O pots haver de marxar de la ciutat on has crescut perquè no hi ha prou habitatge a un preu que puguis assumir.
Precisament per a situacions com aquesta, la Generalitat socialista ha posat en marxa els Préstecs d’Emancipació per a la compra i la rehabilitació. Més de 2.600 joves ja han accedit al seu primer habitatge.
Però aquesta mesura, per si sola, no ho soluciona tot. Aquí hi estarem d’acord. Per això cal construir. I molt! A les nostres ciutats falten habitatges perquè la gent s’hi pugui quedar.
El Govern ha posat sobre la taula el Pla 50.000: generar 50.000 habitatges assequibles, la majoria protegits i destinats al lloguer, fins al 2030. Més de la meitat ja es troben en diferents fases de desenvolupament. I això és possible gràcies als governs de les nostres ciutats, que han començat a establir un model de col·laboració entre les dues administracions. Amb un objectiu clar: solucionar aquesta problemàtica.
També s’estan accelerant els tràmits urbanístics. Això us pot semblar més tècnic, però avui, per poder construir un habitatge, cal superar una veritable cursa d’obstacles administratius, amb una acumulació d’expedients i tràmits que fa que sigui una autèntica eternitat. La Generalitat planteja procediments que permetrien reduir determinades llicències d’obres de nou o dotze mesos a aproximadament un mes.
I aquí és on la política ha de recuperar una cosa que, de vegades, s’ha anat dissipant: governar ésdecidir quines necessitats són prioritàries i lluitar per elles malgrat les pressions.
L’habitatge públic és una garantia perquè els nostres fills puguin quedar-se al municipi on han crescut. Perquè una família no hagi de marxar de la seva ciutat perquè ja no pot pagar-hi un habitatge. Perquè una infermera que treballa a l’àrea metropolitana pugui viure raonablement a prop de l’hospital on treballa. Perquè un jove no hagi de considerar una habitació compartida com el seu projecte de vida. O perquè aquella persona que als 50 anys se separa pugui refer la seva vida sense sentir que ningú se’n recorda.
Cal construir. Cal rehabilitar. Cal mobilitzar sòl. Cal augmentar el parc públic d’habitatge. Cal regular el mercat allà on està tensionat. Cal donar seguretat al petit propietari que lloga el seu habitatge. Cal perseguir els abusos. I cal millorar el transport perquè el lloc on una família es pot permetre viure no depengui exclusivament d’on es troben els llocs de treball.
El que costa una mica més d’entendre és que, precisament quan l’habitatge s’ha convertit en un dels principals problemes per a milions de persones, alguns prefereixin donar-li l’esquena o, encara pitjor, bloquejar les possibilitats de trobar-hi solucions.
Junts per Catalunya diu que vol més habitatge. Perfecte. Gairebé tots volem més habitatge. El problema comença quan arriba l’hora de votar al Congrés.
Avui mateix, Junts ha mantingut la seva oposició als dos decrets estatals d’habitatge. Dos textos que s’havien treballat durant mesos, precisament perquè totes les forces polítiques s’hi poguessin sentir còmodes. Aquests decrets contenen mesures per frenar l’especulació, posar fre als fons voltor, facilitar l’accés al primer habitatge i frenar els desnonaments sense perjudicar els petits propietaris. I costa d’entendre com Junts, el PP i Vox poden bloquejar mesures que responen a demandes que la gent està plantejant als carrers.
Si tots coincidim que falten habitatges, ens podem permetre bloquejar mesures abans, fins i tot, d’intentar millorar-les? La política no hauria de consistir a esperar que la solució sigui perfecta per començar a aplicar-la.
L’oportunitat que tenim avui és construir una solució i corregir allò que no funciona. Catalunya té una oportunitat. I el Baix Llobregat també.
Tenim municipis densos i industrials, zones agrícoles, ciutats connectades amb Barcelona i un territori que fa dècades que demostra que sap acollir gent, crear ocupació i créixer.
Ara toca aconseguir que també pugui continuar sent una llar per a tots nosaltres i per a les generacions que vindran.
Els i les socialistes, com sempre hem fet, estem disposats a construir aquesta solució i a lluitar des de les institucions i amb la ciutadania.
